dimecres, 27 de febrer del 2013

Teves paraules

La teva veu escrita
penetra,
profunda
en la nuesa del rostre.

Escolto el so
de lletres impreses
omplint de vida
petites gotes
que dels ulls
se m’escapen.

i mentre llegeixo
sento dansar els teus dits
poc a poc
sense fressa
i traces el somriure
que m’abraça.

La teva veu escrita
m’atrapa.

dimarts, 19 de febrer del 2013

Generositat (II)

Llàgrimes que no cessen
recollides a les palpentes
de vides encerclades
on manca la tolerància. 

Mans anònimes treballen
per ànimes silenciades
que rere els estels
són arrecerades.

No cerco abast
per tantes flors pansides
Pluja que només plou
On els pous vessen vides.

No recordaré els bastons
ni les armes que ens espanten
i la malícia que brinden
s’esborrarà a pas de bonança.

Mentre falti l'aigua i el pa
i amagades quedin les rialles,
nosaltres només tenim un camí
Socórrer sense esperar medalles.

dilluns, 18 de febrer del 2013

Generositat

El dolor generós,
l'absència de justícia, 
l’oblit del qui rep la mà, 
el silenci d'un t'estimo, 
la por de no estar quan ho necessiten;
tot és esforç
tot té valor
una finalitat

Estimar-nos.

dilluns, 11 de febrer del 2013

Pors

Desitjo escriure i parlar 
de totes les pors
que poc a poc trenquen l'ànima; 
busco paper blanc, avui no tinc paraules.

Cerco entre els llibres una poesia,
que amb poques lletres serenin l'ansia, 
ansia que neix de no poder explicar 
perquè avui no surten les paraules.

El dolor és immens quan el sol no il.lumina, 
i crido la por que encara tinc 
I encara m'ho preguntes?
Si, de tu, de qui si no?

Observa'm nua
davant teu res és orgull:

Presto el cos a una lluita 
i equivoco el camí; 
però al mur hi ha escrit un nom,
i quan el llegeixis
jo ja no viure amb tu el nou dia.


dimecres, 6 de febrer del 2013

Perdonar

Desitjo,
   amb el dolor més profund
   amb la ràbia més amarga
   on acaba la il·lusió,

   Perdonar-te.



dilluns, 4 de febrer del 2013

Síria

T'he vist amb un vestit vermell

Llàgrimes de sorra blanca
de pols negra
escopida per homes
que sense viure només maten.

T'he vist sortir de dins la runa
cega de mirades
de crits que no criden,
veus que no escolten,
I sota els teus peus
una família, una de tantes.

(M'arronso
Vergonya,
assassins amb corbata)

No puc sentir les paraules
pell bruna, esquinçada,
i un cos descalç, 
que no avança;
perquè córrer quan el sol no escalfa?
només plors i crits, i sirenes que no canten,
la fressa de fons, és terrible, l’horror,
una barbàrie.

Cossos vestits de vermell,
de verd o blau o amb samarretes estripades
I al final un llençol blanc
que tot ho tapa;

I darrera de cada bala
uns ulls, una mirada
una vida escapçada
Un nen valent que no plora
Una mare desesperada,
Un pare que jura venjança
Una germana sense germans
Una àvia que fa de pare
Un àvi acarona un nen
a cap d'ells
           res els empara.

I qui jutja la ira i l'odi?
El dolor no té balança
I el futur s'omple de records
i em pregunto on és l’esperança.


divendres, 1 de febrer del 2013

Amor


Desitjo l'instant
on desploma el cos esgotat,
d'un dia més,
     guerrer,
     dur,
     cruel;

I cercar els braços que abracen
i fondra'm per fi en l'instant,
     seré,
     dolç,
on sento l'amor que tant he estat buscant,

TU
l'esme que m'anima
             a  lluitar

per arribar feliç
             a un nou instant!