Necessito el silenci
Per sentir el teu respirar
Mentre imagino les passes
On tu sols caminar
Necessito intuir-te
En aquesta gran bassa
De gentada innoble
De familia cretina
Ignoro les hores
Que passen sense crida
Al posseir el record
Evitant que se'n vagi
amb les presses del jorn
Que el condemnen
De per vida.
Que el condemnen
De per vida.
I al voltar pels teus mons
Deixes rastres de veu
En una cançó que dansa
Històries que expliquen
Quan l’amor s’escapa.
Resta tan sol el meu conte
Embolicat amb una lletra
per braços que abracen
i el meu petit cor
sagnant altre vegada.
Necessito la besada
efímera
furtiva
i agosarada.
Necessito la besada
per sacsejar
l’ànima,
o millor dit
la nuesa avorrida.
Així vaig fent versos
per poder imaginar
que plou altra vegada
i ens trobem casualment
entre edificis i parcs
i a cada entrada
la nostra mirada.
Et vull a prop meu
escoltar les bestieses
esquivant frivolitats
esquivant frivolitats
i adormir-me
amb un missatge
amb un missatge
que emana de dins el nòrdic
quan començo a somiar-te.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada