Vull posseir la soledat
jeure en un racó
sentir-me invisible
buida de mirades
de besades impossibles
res
absència absoluta
Vull sentir
la immensa soledat
on la pròpia presència
em torbi
m’esgoti
pertorbant el pensament
deixant-me seca
avorrida
i el cor bategui
sense esma.
La solitud m’empeny
a l’abisme
al llindar que ens separa
de tu
d’un món
i sobretot
de mi mateixa.
Necessito llançar-me
per deixar de ser
matèria
cos
¡ ànima.
Vull posseir l'essència
de la soledat.
de la soledat.
Déu n'hi dó.... Aquest poema corprèn ...que "tremendo""" , brutal!!!
ResponEliminaTremenda cerca .... Potser és l'infern, la mort, o el plaer de l'absoluta calma:-)
EliminaMalgrat la poesia és una tormenta d'emoció, Rosina, mai estaràs sola ! Imprescindible!
ResponEliminaNo he pogut evitar pensar en Janis Joplin.
ResponElimina