Síria

T'he vist amb un vestit vermell

Llàgrimes de sorra blanca

de pols negra

escopida per homes

que sense viure només maten.

T'he vist sortir de dins la runa

cega de mirades

de crits que no criden,

veus que no escolten,

I sota els teus peus

una família, una de tantes.

(M'arronso

Vergonya,

assassins amb corbata)

No puc sentir les paraules

pell bruna, esquinçada,

i un cos descalç, 
que no avança;

perquè córrer quan el sol no escalfa?

només plors i crits, i sirenes que no canten,

la fressa de fons, és terrible, l’horror,

una barbàrie.

Cossos vestits de vermell,

de verd o blau o amb samarretes estripades

I al final un llençol blanc

que tot ho tapa;

I darrera de cada bala

uns ulls, una mirada

una vida escapçada
Un nen valent que no plora
Una mare desesperada,
Un pare que jura venjança
Una germana sense germans
Una àvia que fa de pare
Un àvi acarona un nen
a cap d'ells
           res els empara.

I qui jutja la ira i l'odi?
El dolor no té balança
I el futur s'omple de records
i em pregunto on és l’esperança.